Hi havia una vegada un nen baixet i prim,
força maldestre i maniàtic, estrany i de poques llums... Ah, i també diferent,
sobretot diferent!!! Doncs bé, aquest nen vivia en un petit poble muntanyós de
nom desconegut i rodejat d’uns boscos tan frondosos que donaven al poblet un
aire fresc i encantador. Però malauradament per al nen de la nostra història,
no tot era tan encantador: res més lluny de la realitat!!! El JI, que és així
com anomenarem el nen per tal de mantenir-ne el seu anonimat, no se sentia a
gust amb els nens de la seva classe... i és que els seus companys, alts com
campanars i més llestos que la fam, eren cruels i poderosos. Sabien com fer-lo
enfadar (dia sí i dia també): li estiraven les orelles de gnom, li escopien a
la calva (sí, el pobre JI ja tenia alguna clariana al cap), l’insultaven...
però, sens dubte, el pitjor que li podien fer era parlar-li en català, una
llengua tan horrible i estranya que el feia deprimir i esclatava a plorar amb
totes les seves forces. Llavors, unes llàgrimes espesses i verdes com mocs gelatinosos
brollaven dels seus ulls marrons, tot deixant-li la cara d’una tonalitat
verdosa que més que un nen, semblava una col de Brussel·les amb cames. I
aquesta era la distracció més freqüent dels companys del JI, uns catalans
malvats i perversos, sense escrúpols, decidits a fer la punyeta al nen
diferent, sobretot diferent, a qui no trigarien a batejar-lo amb el sobrenom de
Wert. I vet aquí que el pobre nen va deixar de ser anònim i es va convertir en
el José Ignacio Wert!!!
Van passar els anys i el Wert es va
convertir en tot un homenet, que vivia en el seu propi món de fantasies i odi
profund cap als catalans... I és que s’ho havien guanyat a pols... Què volia
dir això de parlar en català al seu propi país??? No tenien perdó de Déu (ni de
Wert). Tant era així que el JI va decidir marxar del poble i anar a viure
tranquil al bosc, tot sol, envoltat de vegetació i aire pur. I així ho va fer:
va agafar la seva motxilla verda amb quatre coses importants i va enfilar el
camí cap al bosc més llunyà i verd de tots els temps perquè es pensava que hi
havia una cova i estava disposat a trobar-la... Però el pobre desgraciat, no
portava ni una hora de camí que va ensopegar amb una pedra humida i es va
precipitar per un barranc força rocós, I rodola que rodolaràs durant vint
minuts, va fer cap a baix de tot, on curiosament, hi havia una cova. Pobre
inútil!!! Però no era pas una cova convencional, com les que trobem als contes,
no, no, res d’això. Aquesta cova no era fosca, no era de pedra, no hi feia
fred... El JI, adolorit i ple de blaus verds, no es podia creure què veien els
seus ulls!!! Un forat enorme i llarg, lluminós, càlid, humit i llefiscós. Quina
cova més estranya!!! –deia el JI!!! Però sense pensar-s’ho dues vegades (perquè
ja hem dit que moltes llums no tenia...), va entrar-hi. A mesura que anava
avançant, el forat es feia més estret, la llum, més tènue i una sensació de
fred i somnolència profunda es va apoderar d’ell inevitablement.
I allà, arraulit en un costat, va començar
a somiar coses inimaginables. En el seu somni, tot era verd: núvols, cases,
persones, cotxes, pedres, porcs, escoles, catalans... tot verd, menys ell, que
era de color carn, com la majoria de mortals del món real. Feia un dia
esplèndid: el sol brillava verdosament, els ocells cantaven i el JI al·lucinava
en el seu nou món: estava escarxofat còmodament en un núvol verd, suau i
esponjós i des de les alçades, podia gaudir d’una vista privilegiada del seu
poble i dels seus veïns. Que bé que s’hi estava dalt d’un núvol, sense fer res!!!
I va decidir que viuria allà tota la vida, on cap català li fes la vida
impossible amb la llengua i pogués observar-ho tot sense perill de ser
descobert. I així, amb la ment immersa en pensaments surrealistes i fantasies idiotes,
va arribar quelcom d’inesperat que el faria tocar de peus a terra: un gran
llampec, seguit d’un tro escandalós, d’aquells que fan història, va perforar el
núvol verd del Wert, tot deixant-lo caure al buit durant una bona estona i ell,
que feia uns moviments nerviosos i sacsejava les quatre extremitats
frenèticament per fer front a aquell aterratge improvisat, va anar a parar al
millor lloc possible, gràcies al qual va salvar la vida: una mena de tifa suau i
allargada de proporcions incalculables!!! Qui en seria el propietari??? No ho
sabia, però allò, probablement, tampoc era d’aquell món!!! Va ser just en
aquell moment que, com he dit abans, el Wert va tocar de peus a terra del tot:
es va despertar sobtadament d’aquell somni que l’havia dut als núvols i ara,
amb els ulls ben oberts i conscient de tot el que passava, l’havia portat de
nou a la terra. Aquell mena de tifa estranya i gelatinosa on havia caigut, es
movia, estava humida i relliscava... Què coi devia ser??? Va donar unes quantes
voltes, fins que va aconseguir mantenir-se dempeus. Quan va girar el seu cap
amb clarianes, va poder endevinar la forma d’un estrany ésser de dimensions
exagerades, encastat a una roca, que tenia la boca oberta i movia la llengua
llefiscosa endavant i endarrere... Vet aquí doncs, que el que es pensava que
era una tifa gegant, era la llengua d’un animal molt gran semblant a un
dinosaure i de textura similar al núvol del seu somni, amb l’única diferència
que el núvol era tot verd i la llengua d’aquella bèstia tenia unes franges
grogues i vermelles...
I així va ser com el José Ignacio Wert,
inspirat per aquella bèstia misteriosa i els colors de la seva llengua, va
decidir tres coses: fer-se un home d’una vegada, superar l’odi cap als catalans
i el més important de tot: deixar de fumar porros!!!
