dijous, 10 d’octubre del 2013

Teniu temps per a un conte?

          L'actualitat sempre és notícia i font d'inspiració. Aquest conte ja fa uns mesos que el vaig escriure, però avui, l'he rescatat per treure'l a la llum... A veure què us sembla... (sí, quan l'hagueu llegit, podreu confirmar que se me'n va la bola, però: i lo descansada que m'he quedat???)   :p



Hi havia una vegada un nen baixet i prim, força maldestre i maniàtic, estrany i de poques llums... Ah, i també diferent, sobretot diferent!!! Doncs bé, aquest nen vivia en un petit poble muntanyós de nom desconegut i rodejat d’uns boscos tan frondosos que donaven al poblet un aire fresc i encantador. Però malauradament per al nen de la nostra història, no tot era tan encantador: res més lluny de la realitat!!! El JI, que és així com anomenarem el nen per tal de mantenir-ne el seu anonimat, no se sentia a gust amb els nens de la seva classe... i és que els seus companys, alts com campanars i més llestos que la fam, eren cruels i poderosos. Sabien com fer-lo enfadar (dia sí i dia també): li estiraven les orelles de gnom, li escopien a la calva (sí, el pobre JI ja tenia alguna clariana al cap), l’insultaven... però, sens dubte, el pitjor que li podien fer era parlar-li en català, una llengua tan horrible i estranya que el feia deprimir i esclatava a plorar amb totes les seves forces. Llavors, unes llàgrimes espesses i verdes com mocs gelatinosos brollaven dels seus ulls marrons, tot deixant-li la cara d’una tonalitat verdosa que més que un nen, semblava una col de Brussel·les amb cames. I aquesta era la distracció més freqüent dels companys del JI, uns catalans malvats i perversos, sense escrúpols, decidits a fer la punyeta al nen diferent, sobretot diferent, a qui no trigarien a batejar-lo amb el sobrenom de Wert. I vet aquí que el pobre nen va deixar de ser anònim i es va convertir en el José Ignacio Wert!!!
Van passar els anys i el Wert es va convertir en tot un homenet, que vivia en el seu propi món de fantasies i odi profund cap als catalans... I és que s’ho havien guanyat a pols... Què volia dir això de parlar en català al seu propi país??? No tenien perdó de Déu (ni de Wert). Tant era així que el JI va decidir marxar del poble i anar a viure tranquil al bosc, tot sol, envoltat de vegetació i aire pur. I així ho va fer: va agafar la seva motxilla verda amb quatre coses importants i va enfilar el camí cap al bosc més llunyà i verd de tots els temps perquè es pensava que hi havia una cova i estava disposat a trobar-la... Però el pobre desgraciat, no portava ni una hora de camí que va ensopegar amb una pedra humida i es va precipitar per un barranc força rocós, I rodola que rodolaràs durant vint minuts, va fer cap a baix de tot, on curiosament, hi havia una cova. Pobre inútil!!! Però no era pas una cova convencional, com les que trobem als contes, no, no, res d’això. Aquesta cova no era fosca, no era de pedra, no hi feia fred... El JI, adolorit i ple de blaus verds, no es podia creure què veien els seus ulls!!! Un forat enorme i llarg, lluminós, càlid, humit i llefiscós. Quina cova més estranya!!! –deia el JI!!! Però sense pensar-s’ho dues vegades (perquè ja hem dit que moltes llums no tenia...), va entrar-hi. A mesura que anava avançant, el forat es feia més estret, la llum, més tènue i una sensació de fred i somnolència profunda es va apoderar d’ell inevitablement.
I allà, arraulit en un costat, va començar a somiar coses inimaginables. En el seu somni, tot era verd: núvols, cases, persones, cotxes, pedres, porcs, escoles, catalans... tot verd, menys ell, que era de color carn, com la majoria de mortals del món real. Feia un dia esplèndid: el sol brillava verdosament, els ocells cantaven i el JI al·lucinava en el seu nou món: estava escarxofat còmodament en un núvol verd, suau i esponjós i des de les alçades, podia gaudir d’una vista privilegiada del seu poble i dels seus veïns. Que bé que s’hi estava dalt d’un núvol, sense fer res!!! I va decidir que viuria allà tota la vida, on cap català li fes la vida impossible amb la llengua i pogués observar-ho tot sense perill de ser descobert. I així, amb la ment immersa en pensaments surrealistes i fantasies idiotes, va arribar quelcom d’inesperat que el faria tocar de peus a terra: un gran llampec, seguit d’un tro escandalós, d’aquells que fan història, va perforar el núvol verd del Wert, tot deixant-lo caure al buit durant una bona estona i ell, que feia uns moviments nerviosos i sacsejava les quatre extremitats frenèticament per fer front a aquell aterratge improvisat, va anar a parar al millor lloc possible, gràcies al qual va salvar la vida: una mena de tifa suau i allargada de proporcions incalculables!!! Qui en seria el propietari??? No ho sabia, però allò, probablement, tampoc era d’aquell món!!! Va ser just en aquell moment que, com he dit abans, el Wert va tocar de peus a terra del tot: es va despertar sobtadament d’aquell somni que l’havia dut als núvols i ara, amb els ulls ben oberts i conscient de tot el que passava, l’havia portat de nou a la terra. Aquell mena de tifa estranya i gelatinosa on havia caigut, es movia, estava humida i relliscava... Què coi devia ser??? Va donar unes quantes voltes, fins que va aconseguir mantenir-se dempeus. Quan va girar el seu cap amb clarianes, va poder endevinar la forma d’un estrany ésser de dimensions exagerades, encastat a una roca, que tenia la boca oberta i movia la llengua llefiscosa endavant i endarrere... Vet aquí doncs, que el que es pensava que era una tifa gegant, era la llengua d’un animal molt gran semblant a un dinosaure i de textura similar al núvol del seu somni, amb l’única diferència que el núvol era tot verd i la llengua d’aquella bèstia tenia unes franges grogues i vermelles...
I així va ser com el José Ignacio Wert, inspirat per aquella bèstia misteriosa i els colors de la seva llengua, va decidir tres coses: fer-se un home d’una vegada, superar l’odi cap als catalans i el més important de tot: deixar de fumar porros!!!

 




diumenge, 6 d’octubre del 2013

21 accents

Diumenge. 21.01. Tarda de relax i poques ganes de fer res, a part de mirar vídeos del youtube i jugar al Candy Crush... Total, que he pensat que estaria bé compartir aquest vídeo amb vosaltres: és una noia que es presenta en 21 accents (English). És molt curiós. Són molts, però no hi he aconseguit identificar l'anglès de l'Ana Botella... Mireu, mireu...  :)



dijous, 3 d’octubre del 2013

Fal·ltess d'hortografya hen yocs púvliks


          Necessito dir-ho: No suporto les faltes d'ortografia en general, però encara menys en cartells, anuncis del SOC, promocions, notícies, mitjans de comunicació, menús de restaurants, ofertes de supermercats... Puc entendre que no tots tinguem la facilitat d'escriure més o menys correctament, de la mateixa manera que no tots som capaços d'entendre una equació de tercer grau o un logaritme neperià (aquesta sóc jo, una negada en mates, ho reconec), però d'aquí a llegir segons què en llocs públics, pot arribar a fer mal als ulls i a treure't de polleguera... Si almenys es dignessin a revisar el que escriuen, abans d'imprimir-ho i plantificar-nos-ho davant dels nassos per evitar disgustos... Em costa de creure que sigui tan difícil de corregir o fer-ho corregir... Si jo m'oferiria (i gratis, si convé) només per no veure errades garrafals com: "païssos", "tenir que", "formages", "hi ha que fer", "pà", etc.

          La qüestió és que allà on hi hagi una falta ortogràfica, tipogràfica o barbarisme, allà hi sóc jo per detectar-la (fins i tot de casualitat) i fotografiar-la, perquè sí, senyors i senyores, a part de col·leccionar llapis, també col·lecciono faltes de llocs públics, repeteixo, llocs públics "que no cunda el pánico!!!", que si feu faltes al Facebook, no us criticaré (tots en fem alguna vegada!!!).

          En fi, dec tenir una mena de magnetisme lingüístic estrany que em fa dirigir la mirada cap al lloc (in)adequat. Tant de bo aquest magnetisme derivés cap a altres àmbits per no haver de criticar els que pengen cartells mal escrits i evitar passar una mala estona. O sigui, que "al tantuuu"!!! ;)




dijous, 19 de setembre del 2013

Petites grans putades

          Tenir son, no poder dormir i observar com l'altre dorm plàcidament. Que s'espatlli el mòbil, el cotxe o l'ordinador quan més el necessites. Acabar-se de pintar les ungles i tocar-les abans que s'eixuguin. Tenir una mosca rondant per l'orella quan vols dormir. Que els mosquits et piquin només a tu i a la parella ni la toquin. La impuntualitat. Ser a la cua del supermercat amb la caixera més lenta. Les desigualtats a tots els nivells. Que et surti un gra a la cara quan has d'anar a algun lloc important. La hipocresia. Tancar la porta i adonar-te que t'has deixat les claus dins a casa. Les retallades. Perdre tot un dia al SOC i que no serveixi per res. Oblidar-te de renovar l'atur i quedar-te un mes sense cobrar. Ser a la cua de la ITV i punxar la roda just abans que et toqui. Que et prenguin el pèl. Anar a la perruqueria i que facin just el contrari del que has demanat. Anar de vacances i que se t'espatlli el cotxe el dia de marxar. Buscar alguna cosa que necessites urgentment i quan ja ho dones per perdut, trobar-la un altre dia. Anar a comprar una cosa i sortir de la botiga amb altres coses menys la que volies. Els malsentesos. L'olor del salmó. Voler escriure i quedar-te sense inspiració...

dimarts, 17 de setembre del 2013

Dimarts i divendres

          Cada any és el mateix: arriba setembre i nosaltres, els profes substituts, neguitosos i ansiosos pendents de la web del Departament. Més, concretament, els dimarts i els divendres al matí, dia de nomenaments. I és que aquest sistema telemàtic, tan modern i tan novedós, és de tot menys fiable i transparent i et comences a preguntar: i si la "màquina" s'equivoca i no t'adjudica una plaça que per ordre de número de la borsa et tocaria a tu??? I si t'adjudica una substitució per una altra especialitat que tu no tens??? I si et toca una plaça que després resulta que no existeix??? Doncs sí, tot això passa i ho puc assegurar perquè alguna d'aquestes coses les he experimentat en persona... I és que abans, dia de nomenaments, et feien anar en persona a SSTT Tarragona, on, llista de vacants en mà, podies veure les persones físiques que agafaven les substitucions i no et quedaven dubtes... No sé si amb aquest sistema anem endavant o endarrere, però és el que hi ha... De moment, seguirem (des)esperant, mossegant-nos les ungles i prenent til·les cada dimarts i divendres... 

dijous, 12 de setembre del 2013

El dia després

          Ahir va ser un dia d'aquells que els catalans no oblidarem mai, juntament amb la diada de l'any passat. Tots units per una mateixa causa, un sentiment, un objectiu. I el més important, de forma pacífica, respectuosa i civilitzada: res a veure amb el grup de feixistes que van entrar a Blanquerna (Madrid). Sí, potser sóc d'efectes retardats, però no me n'acabava de fer a l'idea: només érem una petita part d'aquesta cadena humana kilomètrica: un tram de camisetes grogues i estelades, jugant a fer onades esperant el "moment giga-foto" i agafats de la mà amb cares alegres i demanant independència. Alguns, pendents de la ràdio, d'altres, xerrant amb el veí... Quin dia!!! 

          Avui, estant al cas de l'actualitat als mitjans de comunicació catalans, espanyols i internacionals, me n'adono (a part de que sóc un any més gran...) que el que vam fer és molt fort. Com sempre, hi ha punts de vista per a tots els gustos, fins i tot, s'han dit coses surrealistes, però l'important és que se'n parla i se'n continuarà parlant (espero que més que el coi de "relaxing cup of café con leche" de la Botella). I és que quan volem, en sabem, de lluitar junts!!! Ara més que mai: Visca Catalunya lliure!!!

diumenge, 8 de setembre del 2013

Inglis pitinglis


          És evident que el discurs de Miss Ann Bottle defensant la candidatura de Madrid per als Jocs Olímpics del 2020 ens va deixar a tots de pedra. Fins i tot, gent que no sap anglès va notar alguna cosa estranya en les seves paraules, en la manera de vocalitzar, com si estigués explicant un conte a un grup de nens de P-5 que no sabien que el llop s'acabaria menjant l'àvia... No només no en té ni idea d'anglès, sinó que tampoc té por de fer el ridícul. Si almenys s'hagués estudiat bé el discurset, si almenys algú li hagués fet classes, amb la quantitat de professors de llengües que estem a l'atur (zasca!!)... Però res, es veu que per llengües, no hi ha pressupost, tampoc per les polítiques socials, però sí que n'hi ha per preparar uns Jocs Olímpics "a lo grande" i sobretot, per anar a la perruqueria en cotxe oficial (entre altres). No la culpo: la laca, el tint, el bòtox, els líftings, etc, deuen acabar afectant a alguna neurona. Però tranquils, respireu i sobretot no us preocupeu per res: sempre podreu anar a prendre una "relaxing cup of café con leche in the Plaza Mayor"!!!


dissabte, 7 de setembre del 2013

Un dia plujós

Un dia plujós de setembre. Observo com cau l'aigua des de la finestra del meu despatx. Escolto la pluja que va i bé, amb més o menys intensitat. Obro la finestra del menjador i sento una olor de terra mullada que em recorda coses de la infantesa. Miro cap a les muntanyes del cingle i veig un cel gris, espès i misteriós que s'imposa tot amenaçant amb més pluja. Els homes del temps sempre ens posen en alerta, però qui sap si finalment plourà o vencerà el sol??? Potser quan acabi d'escriure aquestes quatre ratlles ja haurà acabat de ploure... Sigui com sigui, que bé que s'hi està a casa quan plou!!!

dijous, 5 de setembre del 2013

Petits plaers

L'olor dels llibres nous i d'algunes llibreries. La xocolata negra, ben negra. Sentir com trona des del llit. Llegir abans d'anar a dormir. Escriure amb música relaxant de fons. L'olor de la roba recent estesa. El formatge (de qualsevol tipus) acompanyat d'un vi (de la terra, millor). Dutxar-se després d'un dia dur. Dormir fins que s'acaba la son. Un massatge als peus. Una abraçada forta. El tacte de la seda. Veure com creixen les plantes. Menjar verdura recent collida. Observar la pluja des de casa. Quedar-se tot el dia en pijama. Caminar per la muntanya. Sentir els ocells com canten. Fer la migdiada. L'olor dels sabons. Posar-se colònia al matí. Els petons... 
 

Bogerd, Escha van den -Woman reading in bed.png

dimecres, 4 de setembre del 2013

Qüestió de modes

          Temps enrere, tothom (qui més, qui menys), tenia un blog on escriure cabòries, rucades, pensaments, idees, reflexions... Només al poble, n'érem uns quants de blogaires i era habitual llegir-nos, fer comentaris i intercanviar opinions. Amb l'arribada del Facebook, no obstant, molts d'aquests blogaires (m'incloc), van anar deixant-lo apartat, tot i no ser ben bé igual, però s'ha de reconèixer que el monstre de les xarxes socials va entrar amb molta força a les nostres vides i es va menjar molts blogs... 

          Fa uns mesos, una amiga meva va tornar a iniciar un blog, que segueixo sovint, per la qual cosa, m'han tornat a venir ganes de crear-ne un... No sé ben bé si seré constant, si durarà molt o poc, si algú el llegirà o no, si tindré inspiració o no, però la qüestió és que ara mateix, em ve de gust. M'agrada escriure, que m'escriguin i també llegir i comentar el que escriuen els altres. Així que ja ho sabeu, tot és qüestió de modes, de temporades i sobretot, de tenir-ne ganes!!! Us animeu a tornar al blog???