Petites grans putades

          Tenir son, no poder dormir i observar com l'altre dorm plàcidament. Que s'espatlli el mòbil, el cotxe o l'ordinador quan més el necessites. Acabar-se de pintar les ungles i tocar-les abans que s'eixuguin. Tenir una mosca rondant per l'orella quan vols dormir. Que els mosquits et piquin només a tu i a la parella ni la toquin. La impuntualitat. Ser a la cua del supermercat amb la caixera més lenta. Les desigualtats a tots els nivells. Que et surti un gra a la cara quan has d'anar a algun lloc important. La hipocresia. Tancar la porta i adonar-te que t'has deixat les claus dins a casa. Les retallades. Perdre tot un dia al SOC i que no serveixi per res. Oblidar-te de renovar l'atur i quedar-te un mes sense cobrar. Ser a la cua de la ITV i punxar la roda just abans que et toqui. Que et prenguin el pèl. Anar a la perruqueria i que facin just el contrari del que has demanat. Anar de vacances i que se t'espatlli el cotxe el dia de marxar. Buscar alguna cosa que necessites urgentment i quan ja ho dones per perdut, trobar-la un altre dia. Anar a comprar una cosa i sortir de la botiga amb altres coses menys la que volies. Els malsentesos. L'olor del salmó. Voler escriure i quedar-te sense inspiració...

Dimarts i divendres

          Cada any és el mateix: arriba setembre i nosaltres, els profes substituts, neguitosos i ansiosos pendents de la web del Departament. Més, concretament, els dimarts i els divendres al matí, dia de nomenaments. I és que aquest sistema telemàtic, tan modern i tan novedós, és de tot menys fiable i transparent i et comences a preguntar: i si la "màquina" s'equivoca i no t'adjudica una plaça que per ordre de número de la borsa et tocaria a tu??? I si t'adjudica una substitució per una altra especialitat que tu no tens??? I si et toca una plaça que després resulta que no existeix??? Doncs sí, tot això passa i ho puc assegurar perquè alguna d'aquestes coses les he experimentat en persona... I és que abans, dia de nomenaments, et feien anar en persona a SSTT Tarragona, on, llista de vacants en mà, podies veure les persones físiques que agafaven les substitucions i no et quedaven dubtes... No sé si amb aquest sistema anem endavant o endarrere, però és el que hi ha... De moment, seguirem (des)esperant, mossegant-nos les ungles i prenent til·les cada dimarts i divendres... 

El dia després

          Ahir va ser un dia d'aquells que els catalans no oblidarem mai, juntament amb la diada de l'any passat. Tots units per una mateixa causa, un sentiment, un objectiu. I el més important, de forma pacífica, respectuosa i civilitzada: res a veure amb el grup de feixistes que van entrar a Blanquerna (Madrid). Sí, potser sóc d'efectes retardats, però no me n'acabava de fer a l'idea: només érem una petita part d'aquesta cadena humana kilomètrica: un tram de camisetes grogues i estelades, jugant a fer onades esperant el "moment giga-foto" i agafats de la mà amb cares alegres i demanant independència. Alguns, pendents de la ràdio, d'altres, xerrant amb el veí... Quin dia!!! 

          Avui, estant al cas de l'actualitat als mitjans de comunicació catalans, espanyols i internacionals, me n'adono (a part de que sóc un any més gran...) que el que vam fer és molt fort. Com sempre, hi ha punts de vista per a tots els gustos, fins i tot, s'han dit coses surrealistes, però l'important és que se'n parla i se'n continuarà parlant (espero que més que el coi de "relaxing cup of café con leche" de la Botella). I és que quan volem, en sabem, de lluitar junts!!! Ara més que mai: Visca Catalunya lliure!!!

Inglis pitinglis

          És evident que el discurs de Miss Ann Bottle defensant la candidatura de Madrid per als Jocs Olímpics del 2020 ens va deixar a tots de pedra. Fins i tot, gent que no sap anglès va notar alguna cosa estranya en les seves paraules, en la manera de vocalitzar, com si estigués explicant un conte a un grup de nens de P-5 que no sabien que el llop s'acabaria menjant l'àvia... No només no en té ni idea d'anglès, sinó que tampoc té por de fer el ridícul. Si almenys s'hagués estudiat bé el discurset, si almenys algú li hagués fet classes, amb la quantitat de professors de llengües que estem a l'atur (zasca!!)... Però res, es veu que per llengües, no hi ha pressupost, tampoc per les polítiques socials, però sí que n'hi ha per preparar uns Jocs Olímpics "a lo grande" i sobretot, per anar a la perruqueria en cotxe oficial (entre altres). No la culpo: la laca, el tint, el bòtox, els líftings, etc, deuen acabar afectant a alguna neurona. Però tranquils, respireu i sobretot no us preocupeu per res: sempre podreu anar a prendre una "relaxing cup of café con leche in the Plaza Mayor"!!!

Un dia plujós

Un dia plujós de setembre. Observo com cau l'aigua des de la finestra del meu despatx. Escolto la pluja que va i bé, amb més o menys intensitat. Obro la finestra del menjador i sento una olor de terra mullada que em recorda coses de la infantesa. Miro cap a les muntanyes del cingle i veig un cel gris, espès i misteriós que s'imposa tot amenaçant amb més pluja. Els homes del temps sempre ens posen en alerta, però qui sap si finalment plourà o vencerà el sol??? Potser quan acabi d'escriure aquestes quatre ratlles ja haurà acabat de ploure... Sigui com sigui, que bé que s'hi està a casa quan plou!!!

Petits plaers

L'olor dels llibres nous i d'algunes llibreries. La xocolata negra, ben negra. Sentir com trona des del llit. Llegir abans d'anar a dormir. Escriure amb música relaxant de fons. L'olor de la roba recent estesa. El formatge (de qualsevol tipus) acompanyat d'un vi (de la terra, millor). Dutxar-se després d'un dia dur. Dormir fins que s'acaba la son. Un massatge als peus. Una abraçada forta. El tacte de la seda. Veure com creixen les plantes. Menjar verdura recent collida. Observar la pluja des de casa. Quedar-se tot el dia en pijama. Caminar per la muntanya. Sentir els ocells com canten. Fer la migdiada. L'olor dels sabons. Posar-se colònia al matí. Els petons... 

 

Qüestió de modes

          Temps enrere, tothom (qui més, qui menys), tenia un blog on escriure cabòries, rucades, pensaments, idees, reflexions... Només al poble, n'érem uns quants de blogaires i era habitual llegir-nos, fer comentaris i intercanviar opinions. Amb l'arribada del Facebook, no obstant, molts d'aquests blogaires (m'incloc), van anar deixant-lo apartat, tot i no ser ben bé igual, però s'ha de reconèixer que el monstre de les xarxes socials va entrar amb molta força a les nostres vides i es va menjar molts blogs... 

          Fa uns mesos, una amiga meva va tornar a iniciar un blog, que segueixo sovint, per la qual cosa, m'han tornat a venir ganes de crear-ne un... No sé ben bé si seré constant, si durarà molt o poc, si algú el llegirà o no, si tindré inspiració o no, però la qüestió és que ara mateix, em ve de gust. M'agrada escriure, que m'escriguin i també llegir i comentar el que escriuen els altres. Així que ja ho sabeu, tot és qüestió de modes, de temporades i sobretot, de tenir-ne ganes!!! Us animeu a tornar al blog???